El Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals ( aprovat mitjançant Real Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març ) regula en els seus articles 106 a 110 l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana ( IIVTNU ), un tribut local també conegut com a plusvàlua municipal.

Segons l’article 104.1 d’aquesta llei, l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana ( IIVTNU ) és un tribut directe que grava l’increment de valor que experimentin dits terrenys i es posi de manifest a conseqüència de la transmissió de la propietat dels terrenys per qualsevol títol o de la constitució o transmissió de qualsevol dret real de gaudi, limitatiu del domini, sobre els referits terrenys.

Mentre ens trobàvem en una situació de creixement del mercat immobiliari, amb un increment constant dels preus, l’aplicació d’aquest article – i per tant la determinació de la base imposable de l’impost – no comportava cap problema, ja que ningú discutia ( per considerar que els valors de mercat dels terrenys eren superiors ) les regles legals per a determinar de forma objectiva el valor dels terrenys i,  per tant, per a fixar la base imposable de l’impost en cada cas

Aquesta situació ha canviat radicalment amb la greu crisi que el sector immobiliari ha experimentat des de l’any 2008. Ara és perfectament possible que el terreny o finca objecte de transmissió no només no hagi guanyat valor, sinó que n’hagi perdut des la darrera vegada que va ser objecte d’una transmissió patrimonial.

En aquest context, la pregunta clau és : s’ha de continuar aplicant de forma automàtica l’article 107 del Text refós de la Llei d’Hisendes Locals o s’ha de donar preferència a les dades reals que poden demostrar que hi ha hagut un demèrit del valor del terreny i que, per tant, no s’ha produït la base imposable del tribut ?.

Cal recordar que l’article 107 de la referida llei estableix que la base imposable d’aquest impost està constituïda per l’increment del valor dels terrenys, posat de manifest en el moment de la meritació i experimentat al llarg d’un període màxim de 20 anys.

Aquest precepte estableix una sèrie de regles per a la determinació, de forma objectiva, del valor del terreny i, per tany de la base imposable de l’IIVTNU. Així en les transmissions de terrenys, el valor d’aquests en el moment de la meritació serà el que tinguin fixat en aquell moment a efectes de l’Impost sobre Béns Immobles, o sigui el seu valor cadastral,

Aquest precepte també estableix que sobre el valor del terreny en el moment de la meritació, derivat del que disposen s’aplicarà el percentatge anual que determini cada ajuntament ( mitjançant les seves ordenances fiscals ), sense que aquell pugui excedir els límits següents:

a) Període d’un fins a cinc anys: 3,7.
b) Període de fins a 10 anys: 3,5.
c) Període de fins a 15 anys: 3,2.
d) Període de fins a 20 anys: 3.

L’increment de valor de cada operació gravada per l’impost es determinarà d’acord amb el percentatge anual fixat per l’ajuntament ( en les seves respectives ordenances fiscals ) per al període que comprengui el nombre d’anys al llarg dels quals s’hagi posat de manifest l’increment.

El percentatge a aplicar sobre el valor del terreny en el moment de la meritació serà el resultant de multiplicar el percentatge anual aplicable a cada cas concret pel nombre d’anys al llarg dels quals s’hagi posat de manifest l’increment del valor .

Ara, amb les actuals circumstàncies econòmiques, cal escollir entre aplicar el mètode teòric de determinació del valor establert a la llei; o bé aplicar la realitat dels valors del mercats immobiliari i, per tant, només es meritaria l’impost si efectivament s’hagués produït un increment del valor del terreny des de la darrera transmissió.

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha establert, de forma reiterada, que l’absència objectiva increment del valor del terreny objecte de transmissió té com a conseqüència que no s’ha realitzat el fet imposable de l’IIVTNU. El TSJC considera que cal donar preferència als principis constitucionals d’equitat, justícia i capacitat econòmica ( art. 31 CE 1978 ), per sobre dels mètodes objectius de càlcul establerts per la LRHL i que quan en un cas es demostri ( mitjançant la corresponent prova pericial ) que no ha existit, en termes econòmics i reals, cap increment, no s’haurà produït el pressupòsit de fet definit per la llei com a requisit perquè es produeixi el fet imposable de l’impost, o sigui, l’increment de valor.

Així la sentència de la Secció 1a. de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC núm. 848/2012, de 12 de setembre ( JUR 2012\383724 ) ens diu que, com a conseqüència de l’obligació dels jutges i tribunals, continguda en l’art. 5.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, d’acomodar la interpretació de les normes als mandats constitucionals, s’ha d’entendre que les regles de l’apartat 2 de l’art. 107 són subsidiàries del principi contingut en el seu apartat 1 sobre l’increment de valor del terreny

Segons aquesta sentència, les conseqüències d’aquesta interpretació no poden ser altres que les següents:

1a.- Quan s’acrediti i provi que, en el cas concret, no ha existit, en termes econòmics i reals, cap increment, no tindrà lloc el pressupost de fet fixat per la llei per configurar el tribut (art. 104.1 LHL), i aquest no podrà exigir-se, per més que l’aplicació de les regles de l’art. 107.2 sempre produeixi l’existència de teòrics increments.

2a.- De la mateixa manera, la base imposable està constituïda per l’increment del valor dels terrenys, el qual ha de prevaler sobre el que resulti de l’aplicació de les regles de l’art. 107, que només entraran en joc quan el primer sigui superior. Per tant, seguirà sent d’aplicació tota la jurisprudència anterior sobre la prevalença dels valors reals, es pot acudir fins i tot a la taxació pericial contradictòria, en els casos en què es pretengui l’existència d’un increment del valor inferior al que resulti de l’aplicació del quadre de percentatges de l’art. 107. En aquesta hipòtesi, la base imposable haurà de ser la quantia de tal increment provat, sense que sigui admissible acudir a fórmules híbrides o mixtes, que pretenguin aplicar part de les regles de l’art. 107 a l’increment provat.

Aquesta Sala conclou que el sistema liquidador legal no exclou que el subjecte passiu provi que, en el cas concret, porta a resultats que s’allunyen de la realitat; i, d’altra banda, en relació amb el referit antecedent immediat de la fórmula continguda en l’art. 107, la STS de 22 d’octubre de 1994 (RJ 19994 \ 8205) va ser contundent en sostenir que tenia caràcter subsidiari, en defensa i garantia del contribuent. I acaba dient que no desvirtua les anteriors conclusions el fet que el sistema legal sigui obligatori, en tot cas, per als ajuntaments, que no poden acudir a dades reals quan aquests presenten un resultat superior, ja que la Constitució no garanteix als ens públics cap dret a gravar sempre la capacitat econòmica real i efectiva, mentre que sí impedeix que es gravin capacitats econòmiques fictícies dels ciutadans.

En aquests mateixos termes es pronuncien les sentències d’aquesta mateixa Secció 1a. , número 553/2012, de 22 de maig ( JUR 2012\258899 ) i número 310/2012, de 22 de març ( JUR 2012\196967 ), entre d’altres.

Recentment, ha estat molt comentada en els  webs i en les planes de xarxes socials dedicades a temes jurídics, la sentència del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 1 de Saragossa, dictada el dia 1 de setembre de 2015, que ha estimat el recurs contenciós administratiu d’un particular contra una liquidació de l’IIVTNU per manca del fet imposable. En aquest cas, es tractava de la venda d’un pis. La part recurrent va aconseguir demostrar que no s’havia incrementat el valor de la finca, atès que des de la darrera transmissió – i a causa de la crisi del sector immobiliari – el seu valor havia disminuït, ja que el preu pagat per la nova compravenda era inferior al de l’anterior. En aquest cas, també es va acreditar que el valor cadastral del pis en el moment de la venda era inferior al que tenia en el moment de la compra per part del venedor.

En conclusió, quan en un supòsit concret existeixin alguns elements com :

– Un immoble que té un valor cadastral inferior en el moment de la venda que el que tenia en el moment de la compra.

– Un dictamen pericial que acrediti que el valor de l’immoble és inferior en el moment de la venda és inferior al que tenia en el moment de la compra.

Caldrà aconsellar al nostre client – en aquest cas, el venedor, subjecte passiu de l’IIVTNU – que davant de la liquidació d’aquest impost que li practiqui l’ajuntament, desenvolupi les següents actuacions :

–  Interposició del recurs de reposició contra aquesta liquidació, regulat per l’article 14.2 de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, en el termini d’1 mes, comptat des de l’endemà de la notificació o publicació de la liquidació

– Si aquest recurs de reposició es desestimat, interposició del recurs contenciós administratiu contra la resolució desestimatòria o contra la seva desestimació per silencia administratiu ( transcurs del termini d’1 mes sense haver estat resolt expressament ).