BLOG

LES ADMINISTRACIONS PODEN EXPROPIAR QUALSEVOL PROPIETAT PRIVADA ?
14 Maig, 2014

LES ADMINISTRACIONS PODEN EXPROPIAR QUALSEVOL PROPIETAT PRIVADA ?

L’article 33 de la Constitució espanyola de 1978 reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència. Aquest precepte també estableix que la funció social d’aquests drets en delimitarà el seu contingut, d’acord amb les lleis, i que ningú podrà ser privat dels seus béns, ni dels seus drets, sinó per causa d’utilitat pública i d’interés social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb allò que les lleis disposin.

Per tant, constitucionalment, el dret a la propietat privada no és un dret absolut, sinó que el seu contingut vindrà determinat per la seva funció social i podrà ser sacrificat per causes d’utilitat pública i interès social. En conseqüència, la propietat privada queda supeditada als interessos públics que poden justificar la seva limitació o la seva privació.

Mitjançant la institució de l’expropiació privada, les diferents administracions públiques poden procedir a la privació d’un bé o dret que sigui propietat d’un particular o també d’alguna altra administració pública.

La regulació de l’expropiació forçosa es troba en diferents lleis, especialment urbanístiques ( en el cas de Catalunya, el Text Refós de la Llei d’Urbanisme de Catalunya ) però, on essencialment es regula és a la Llei d’Expropiació Forçosa ( LEF ).

Malgrat que el fet pugui sobtar, aquesta Llei és de 16 de desembre de 1954. Hom pot preguntar-se com és pot possible que una llei aprovada en ple règim franquista encara sigui vigent, amb tots els canvis legislatius que s’han produït des de l’any 1978 a l’Estat espanyol. La raó és doble : per una banda, la jurisprudència constitucional ha reiterat la compatibilitat d’aquesta llei amb el principis constitucionals que configuren el dret a la propietat privada i, per altra banda, la LEF de 1954 és una llei molt favorable pels interessos de les administracions públiques a l’hora d’expropiar béns i drets privats.

En aplicació del règim constitucional del dret a la propietat privada, les administracions públiques poden expropiar qualsevol bé o dret de propietat privada, sempre que, de forma prèvia, aquest hagi estat declarat d’utilitat pública o interès social, de conformitat amb allò que disposa l’article 9 de la LEF.

Aquesta declaració s’entén feta de forma implícita, en relació amb l’expropiació de béns immobles, quan s’hagi aprovat un pla d’obres i serveis per part de les administracions públiques. També es pot fer la declaració de forma genèrica mitjançant l’aprovació d’una llei – ja sigui estatal o autonòmica – que declari d’utilitat pública o interès social un conjunt de béns i/o drets. L’expropiació de béns mobles, en canvi, requerirà una declaració expressa d’utilitat pública o interès social, excepte si aquesta s’ha fet per una llei que es refereixi a una categoria determinada de béns i/o drets.

La LEF de 1954 contempla dos procediments per a procedir a l’expropiació d’un bé : el procediment general i el procediment d’urgència. La diferència essencial entre un i l’altre és que, en el primer, perquè una administració pública pugui ocupar el bé expropiat, cal que prèviament hagi abonat o consignat al seu propietari la corresponent indemnització econòmica – que s’anomena preu just -. En canvi, en el procediment d’urgència l’administració expropiant pot ocupar el bé expropiat sense haver pagat la indemnització al seu propietari.

L’article 52 de la LEF disposa que, excepcionalment i, mitjançant acord del Consell de Ministres de l’Estat o del Consell de Govern d’una Comunitat Autònoma, es podrà declarar urgent l’ocupació d’un bé afectat per una expropiació forçosa, quan sigui necessari per a realitzar una obra o per executar un fi determinat. En aquest supòsit el tràmit de pagament de la indemnització es substitueix pel dipòsit d’aquesta a la Caixa General de Dipòsits.

A la pràctica, s’ha produït una perversió en l’ús del procediment d’urgència. Totes les administracions públiques intenten emprar el procediment d’urgència en les seves expropiacions i la conseqüència ha estat que el procediment d’urgència ha esdevingut el procediment ordinari d’expropiació i el procediment general ha esdevingut el menys emprat.

Entenc, que per a garantir el dret constitucional a la propietat privada, caldria aprovar una nova Llei d’Expropiació Forçosa, on es restringís al màxim l’ús del procediment d’urgència i s’establissin, en forma de “ numerus clausus “, els supòsits en que els administracions públiques el poden emprar a l’hora d’expropiar un bé o dret de propietat privada.