El BOE núm. 18, corresponent al dia 21 de gener de 2017, ha publicat el Reial Decret-Llei 1/2017, de 20 de gener, de mesures urgents de protecció de consumidors en matèria de clàusules sòl.

El contingut d’aquest RDL es pot resumir de la següent manera :

 1r.- Objectiu.

 El RDL 1/2017 té per finalitat facilitar la devolució de les quantitats indegudament pagades pel consumidor a les entitat bancàries com a conseqüència de la inclusió de clàusules sòl en els contractes de préstecs hipotecaris.

Aquest RDL no defineix què s’ha d’entendre per consumidor. Per tant, cal anar a la definició de consumidor que fa l’article 3 del Text Refós de la  Llei General de Defensa de Consumidors i Usuaris  ( Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre ) que ens diu el següent :

“ Article 3 Concepte general de consumidor i d’usuari

A efectes d’aquesta norma i sense perjudici del que disposen expressament els seus llibres tercer i quart, són consumidors o usuaris les persones físiques que actuïn amb un propòsit aliè a la seva activitat comercial, empresarial, ofici o professió.

Són també consumidors a efectes d’aquesta norma les persones jurídiques i les entitats sense personalitat jurídica que actuïn sense ànim de lucre en un àmbit aliè a una activitat comercial o empresarial.”

 Amb relació amb aquesta qüestió, vull remarcar dues coses :

1a.- La Sentència del Tribunal Suprem número 367/2016, de 3 de juny de 2016 ( STS 2550/2016 ) va declarar que la declaració com abusives de les clàusules sòl de les hipoteques – per haver estat objecte de negociació i ser coneixedor el client del seu abast i conseqüències- no incloïa als professionals i a les empreses.

2a.- Que, en aquesta sentència es va produir un vot particular del magistrat Francisco Javier Orduña Montero, el qual va argumentar que no es podia eliminar, amb caràcter general, el control judicial sobre la transparència de les clàusules sòl en els supòsits que aquestes afectin a petites empreses i professionals autònoms, ja que aquests poden tenir les mateixes dificultats per comprendre l’abast i les conseqüència legals de l’abast de les clàusules sòl que un client  particular.

Per tant, en principi, aquest RDL no és aplicable als professionals i comercials autònoms, ni a  les entitats mercantils. Tot i això, cal remarcar que la Disposició Final 3a. b) del RDL 1/2017 habilita al govern central perquè pugui dictar una norma reglamentària mitjançant el qual estengui l’àmbit d’aplicació d’aquest RDL a altres consumidors que tinguin un contracte  de préstec amb clàusula sòl.

2n.- Àmbit d’aplicació.

El RDL 1/2017 s’aplica a totes aquelles hipoteques amb clàusules sòl que constin en contracte subscrits per persones físiques i per les persones jurídiques i les entitats sense personalitat jurídica que actuïn sense ànim de lucre en un àmbit aliè a una activitat comercial o empresarial.

L’article 2.3 estableix que s’entendrà per clàusula sòl qualsevol estipulació inclosa en un contracte de préstec o crèdit garantit amb hipoteca immobiliària a tipus variable, o pel tram variable de qualsevol tipus préstec, que limiti a la baixa la variabilitat del tipus d’interès del contracte.

3r.- Implantació d’un sistema de reclamació prèvia extrajudicial de caràcter voluntari pel consumidor.

El RDL 1/2017 estableix que les entitats bancàries estaran obligades a implementar un sistema de reclamació prèvia  a la interposició de la demanda judicial, amb l’objectiu d’atendre les peticions que els formulin els seus clients.

D’aquest procediment de reclamació prèvia cal destacar-ne els següent trets :

a)    Els bancs estan obligats a informar als seus clients amb hipoteques amb clàusules sòl que han creat un sistema per reclamar la devolució de les quantitats pagades per aquest concepte. EL RDL 1/2017 no determina com s’ha de fer aquesta informació ( article 3.1 ). Per tant, no queda clar que el banc hagi de fer una notificació personal per escrit al client.

b)    Els bancs, en el termini màxim d’1 mes – a comptar des de l’entrada en vigor del RDL 1/2017, o sigui abans del 21 de febrer de 2017 – hauran d’adoptar les mesures necessàries per aplicar-lo ( creació d’un departament especialitzat per tramitar les reclamacions i reglamentació, indicació d’adreça postal i electrònica, informació del procediment als clients ).

c)    Els clients podran formular les seves reclamacions extrajudicials a partir de l’entrada en vigor del RDL 1/2017 ( 21-1-2017 ), però el termini de 3 mesos per arribar a un acord sobre la reclamació presentada pel client comptarà des l’adopció efectiva per part del banc de les mesures per aplicar-lo o des del transcurs d’1 mes des de la seva entrada en vigor.

d)    Aquest procediment de reclamació prèvia no és obligatori pel consumidor. O sigui, que pot interposat una demanda judicial directament, sense haver de formular abans la reclamació extrajudicial.

e)    Mentre duri la tramitació del procediment de reclamació extrajudicial ( que s’ha de resoldre el termini de tres mesos ), el consumidor reclamant no podrà interposar cap demanda judicial contra el banc. Si s’interposés la demanda, es produirà la suspensió del procediment judicial endegat fins que es resolgui la reclamació prèvia.

f)      El procediment de reclamació extrajudicial és gratuït pel consumidor. Aquest només haurà de pagar els aranzels notarials i registrals corresponents a un document sense quantia i a una inscripció mínima, sigui quina sigui la quantia de la base del document.

g)    En els procediments judicials en tràmit sobre clàusules sòl, les parts litigants poden acordar, de comú acord, que la resolució d’aquests procediments se sotmetin al procediment extrajudicial regulat pel RDL 1/2017.

4t.- Fases del procediment de reclamació extrajudicial.

a)   Presentació de la reclamació per part del consumidor.

b)   Càlcul per part del banc de la quantitat a retornar. Aquest càlcul ha d’incloure els interessos acreditats per l’import principal a retornar.

c)   Notificació del càlcul bancari al consumidor.

d)   Comunicació del consumidor al banc, en la qual haurà de manifestar si està o no d’acord amb el càlcul.

e)   El termini perquè banc i consumidor arribin a un acord serà de 3 mesos, comptats des la data de presentació de la reclamació

5è.- Casos en que s’entén que banc i consumidor no han arribat a cap acord.

L’article 3.4 del RDL 1/2017 estableix els casos en que s’entén que el procediment judicial ha conclòs sense acord :

a)    Si l’entitat bancària rebutja expressament la sol·licitud del consumidor.

b)    Si finalitza el termini de 3 mesos sense que es produeixi cap mena de comunicació per part del banc al consumidor reclamant.

c)     Si el consumidor no està d’acord amb el càlcul de la quantitat a retornar que ha  efectuat el banc o rebutja la quantitat que se li ha ofert.

d)     Si finalitza el termini de 3 mesos i el banc no ha posat a disposició del consumidor, de mode efectiu, la quantitat que li ha estat oferta.

6è.- Costes processals en el procediment judicial.

Aquí cal distingir dos supòsits :

1.- Procediment judicial interposat després de la reclamació prèvia.

Si el client decideix demandar judicialment al banc, aquest només haurà de pagar les costes del procés si concorren els dos requisits següents :

a)   Si el consumidor reclamant rebutja el càlcul realitzat pel banc, o el consumidor declina, per qualsevol motiu, la devolució efectiva.

b)   I si obté una sentència judicial favorable en la que obté la devolució d’una quantia superior a la que li va oferir el banc.

2.- Procediment judicial sense haver formulat abans la reclamació prèvia extrajudicial.

En aquest cas, regeixen les següent regles :

a)      Si el banc s’aplana a la demanda abans de la contestació a la demanda, es considerarà que no concorre mala fe processal i, per tant, no s’imposaran les costes al banc.

b)     Si el banc s’aplana parcialment a la demanda abans de la contestació a la demanda i consigna la quantitat a la qual es compromet pagar, només se li imposaran les costes si el consumidor obté una sentència amb un resultat econòmic superior a l’import de la quantitat consignada pel banc.

7è.- Tractament fiscal de les quantitats retornades

Els bancs han d’informar als seus clients que les quantitats que han retornat poden generar obligacions tributaries i hauran de notificar a l’Agència Tributària tota la informació referent a les devolucions acordades amb els seus clients.

El tractament fiscal de les quantitats retornades pels bancs ( tant si és fruit d’acords de comú acord,  com de l’execució de sentències judicials o de laudes arbitrals ferms ) o de les mesures compensatòries substitutòries, tindrà el següent tractament fiscal :

a)   No s’integraran en la base imposable de l’IRPF.

b)   Si les quantitats pagades pels clients en concepte de clàusula sòl haguessin format part de la deducció en la declaració anual d’IRPF per inversió en habitatge habitual o de deduccions establertes per les Comunitats Autònomes, el contribuent afectat perdrà el dret a practicar la deducció i haurà de sumar a la quota líquida estatal i autonòmica, meritada en l’exercici en que s’hagi celebrat l’acord amb el banc, les quantitats indegudament deduïdes dels exercicis respectius en que no hagués prescrit el dret de l’administració tributària de determinar el deute tributari mitjançant l’oportuna liquidació.

c)   Si amb relació amb aquestes deduccions no hagués prescrit el dret de l’administració a determinar el deute tributari, el contribuent estarà obligat a presentar una autoliquidació complementària de l’IRPF corresponent als exercicis no prescrits, liquidació que no tindrà cap sanció, ni interessos de demora ni cap recàrrec. El termini per presentar aquesta autoliquidació complementària és el període de temps que va des de la data de l’acord entre blanc i client fins a la fi del següent termini de presentació d’autoliquidació per aquest impost. O sigui, si la data de l’acord és anterior al 30 de juny, la data límit per a presentar-la serà aquesta i, si és posterior, la data límit serà el 30 de juny de l’any posterior.

d)   Si les quantitats pagades pels clients en concepte de clàusules ho haguessin estat en exercicis amb relació amb els quals no hagués finalitzat encara el termini de presentació de l’autoliquidació complementària d’IRPF, no formaran par de la base de deducció per inversió en habitatge habitual, ni de deducció autonòmica, ni tindran la consideració de despesa deduïble.

e)   El client no haurà de presentar liquidació complementària d’IRPF corresponent a la deducció per inversió en la compra d’habitatge habitual o per deducció autonòmica, si ha acordat amb el banc que la quantitat que aquest li haurà de retornar en concepte de clàusula sòl es destinarà a reduir el deute principal del préstec.

En resum :

1r.- La quantitat retornada pel banc ( principal + interessos ) no haurà de pagar cap tipus d’impost.

2n.- Si aquesta quantitat va formar part de la deducció de l’IRPF en concepte d’habitatge habitual, el consumidor haurà de presentar una autoliquidació complementària d’IRPF i pagar l’IRPF corresponent a l’import de la deducció d’aquells exercicis que no estiguin prescrit ( l’IRPF prescriu als 4 anys ), sense haver de pagar cap sanció, ni interès de demora, ni recàrrec. No haurà de fer aquesta autoliquidació si la quantitat retornada pel banc es destina a reduir el deute principal del préstec.

8è.- Possibilitat de mesures compensatòries en substitució de la devolució de l’efectiu.