BLOG

QUÈ ÉS L’ACCIÓ PÚBLICA EN MATÈRIA D’URBANISME ?.
18 Setembre, 2014

En general, una persona, ja sigui física o jurídica, només te capacitat ( legitimació ) per a recórrer o impugnar un acte administratiu quan ostenta un dret o interès legítim afectats per aquest acte.

Aquesta regla genèrica té una excepció en el camp del Dret Urbanístic. Efectivament, la legislació urbanística estableix que qualsevol ciutadà, en exercici de l’acció pública en matèria d’urbanisme, pot exigir davant els òrgans administratius i davant la jurisdicció contenciosa administrativa el compliment de la legislació i del planejament urbanístics.

L’acció pública, proclamada per l’article 48 del Text refós de la Llei estatal del Sòl i per l’article 12 del Text refós de la Llei d’Urbanisme de Catalunya constitueix un dels principis generals de l’actuació urbanística.

Si aquesta acció està motivada per l’execució d’obres que es considerin il·legals, es pot exercir durant l’execució de les mateixes i fins al transcurs dels terminis establerts per a l’adopció de les mesures de protecció de la legalitat urbanística i del terminis de prescripció de les infraccions urbanístiques.

Aquests terminis són :

a) Els terminis de prescripció de l’acció de restauració de la legalitat urbanística.
D’acord amb l’article 207 del Text refós de la Llei d’Urbanisme de Catalunya , l’acció de restauració de la realitat física alterada i de l’ordre jurídic vulnerat prescriu al cap de sis anys d’haver-se produït la vulneració de la legalitat urbanística o, si s’escau, del finiment de les actuacions il·lícites o el cessament de l’activitat il·lícita. Si aquestes actuacions tenen l’empara d’un títol administratiu il·lícit, l’acció de restauració prescriu al cap de sis anys d’haver-se produït la declaració de nul·litat o anul·labilitat pertinent, sia en via administrativa o sia per sentència judicial ferma.

b) Els terminis de prescripció de les infraccions urbanístiques.

D’acord amb l’article 227.1 del Text refós de la Llei d’Urbanisme de Catalunya, les infraccions urbanístiques molt greus prescriuen al cap de sis anys, les greus prescriuen al cap de quatre anys i les lleus prescriuen al cap de dos anys.

Per tant, l’acció pública en matèria d’urbanisme s’haurà d’exercir dins d’aquests terminis, excepte quan ens trobem en els supòsits previstos per l’article 210 del Text refós de la Llei d’Urbanisme . Aquest precepte estableix que les llicències, les ordres d’execució i els altres actes administratius de naturalesa urbanística que s’adoptin amb relació als terrenys que el planejament urbanístic destina al sistema urbanístic d’espais lliures públics o al sistema viari, o classifica o ha de classificar com a sòl no urbanitzable d’especial protecció, que infringeixen les determinacions d’aquesta llei, dels plans urbanístics o de les ordenances urbanístiques municipals són nuls de ple dret.

En aquests casos, l’exercici de l’acció pública en matèria d’urbanisme no es troba sotmesa a cap mena de limitació temporal

Una qüestió polèmica en relació amb l’acció pública és quan el seu exercici constitueix abús de dret. La jurisprudència ha establert que l’exercici de l’acció pública en matèria d’urbanisme no pot emparar l’exercici abusiu del propi dret. Aquest es produeix quan l’acció exercida només persegueix dany per a un tercer no imprescindible per al benefici de la comunitat, que és el fonament mateix de l’acció pública. Es a dir, quan l’acció s’exerceix en teoria per salvaguardar la legalitat urbanística però, en realitat , només busca causar un perjudici a un tercer.

Cal deixar constància que l’acció pública només pot aconseguir la declaració de nul·litat de l’acte il·legal, però aquesta legitimació no és suficient per aconseguir el reconeixement d’una situació jurídica individualitzada. Aquesta pretensió exigeix, la legitimació ordinària del procés contenciós administratiu.

En definitiva, mitjançant l’acció pública es reconeix la possibilitat que qualsevol ciutadà, amb independència de l’interès directe que pot ostentar com a interessat i, atesos els interessos que es troben en joc en aquest àmbit i que afecten la col·lectivitat en el seu conjunt, pugui exigir l’acompliment de la legislació i del planejament urbanístics, tant en via administrativa, com en via judicial. La pregunta és : perquè aquesta acció pública no es reconeix també en àmbits en que també es troben en joc la defensa i la preservació dels interessos públics com són els àmbits mediambiental i tributari ?.