La Llei d’Enjudiciament Civil regula l’anomenada acció de tutela sumària de la possessió, o sigui, una acció judicial que pot interposat el posseïdor d’una cosa contra aquell que l’ha desposseït d’ella o bé l’està pertorbant en la seva possessió. Abans de la LEC de 2000, aquest tipus d’accions s’anomenaven interdictes per a retenir o recuperar possessió.

La pregunta que tot sovint em fan és la següent : es poden emprar aquest tipus d’accions contra les actuacions de les administracions públiques ?.

Per a respondre a aquesta a aquesta qüestió, hem d’anar :

– 1r.- A l’article 101 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú que diu que no s’admetran a tràmit interdictes contra les actuacions dels òrgans administratius realitzades en matèria de la seva competència i d’acord amb el procediment legalment establert. La prohibició d’interposar interdictes enfront de les actuacions de les administracions públiques es refereix als supòsits en què l’acte administratiu, detentor de la possessió de béns del particular, s’hagi produït en el procediment legalment establert i amb la competència pròpia del contingut de l’acte. Quan l’actuació material, atemptatòria a la possessió dels béns del particular, no té l’acte administratiu que li ha conferit cobertura jurídica, bé perquè s’ha adoptat per òrgan incompetent, bé perquè no s’ha seguit el procediment legalment establert,  neix l’anomenada via de fet, que comporta un cessament automàtic de la prerrogativa d’autotutela de la qual gaudeixen les administracions públiques i el començament dels efectes de l’acció possessòria del particular.

2n.- A l’article 52.6 de la Llei d’Expropiació Forçosa que, al regular el procediment per a l’ocupació del bé expropiat, diu que efectuat el dipòsit i abonada o consignada, si s’escau, la prèvia indemnització per perjudicis, l’administració procedirà a la immediata ocupació del bé de què es tracti , el que haurà de fer en el termini màxim de quinze dies, sense que sigui admissible al posseïdor interposar interdictes de retenir i recobrar.

3r.- A l’article 125 de la Llei d’expropiació forçosa que diu que, sempre que sense haver-se complert els requisits substancials de declaració d’utilitat pública o interès social, necessitat d’ocupació i previ pagament o dipòsit, l’administració ocupi o intenti ocupar la cosa objecte de l’expropiació, l’interessat podrà utilitzar, a part dels altres mitjans legals procedents, els interdictes de retenir o recobrar perquè els jutges l’emparin i, si escau,  el reintegrin en la seva posició amenaçada o perduda

4t.- A l’article 139 del Reglament d’expropiació forçosa, que posa un cop més de manifest que si l’administració prescindeix de les normes reguladors de la seva activitat i realitza actes que afectin les possessions dels particulars, es justifica i legitima l’exercici de l’acció interdictal pel particular perjudicat, resultant per tant d’aplicació l’article 93 de la Llei 30/1992 que recorda a l’administració que cal l’adopció prèvia de la resolució que serveixi de fonament jurídic a l’actuació material d’execució de resolucions que limiti drets dels particular

Per tant, aquests preceptes obrien el camí perquè un ciutadà que veia com una administració pública li ocupava una finca de la seva propietat sense seguir el procediment legalment establert, pogués interposar accions de tutela possessòria contra ella.

La Llei 29/1998, de 13 de juliol, va regular un procediment específic perquè els administrats es poguessin defensar davant de les actuacions per via de fet de les administracions públiques.

Per tant, a partir de l’any 1998 el dubte que es planteja és si després de la creació del recurs contra les vies de fet que desenvolupin les administracions públiques per part de la nova Llei reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa desapareix la possibilitat d’interposar accions judicials civils de tutela de la possessió contra les administracions públiques; o bé si l’exercici de les dues accions ( el recurs contenció administratiu civil i l’acció judicial civil ) són compatibles.

La doctrina majoritària s’inclina per entendre que davant l’actuació administrativa en via de fet hi caben tots els mitjans de reacció que l’ordenament jurídic admet davant les agressions dels drets dels ciutadans desproveïts de legitimitat jurídica.

Per aquest motiu, els autors que defensen aquesta doctrina entenen que, davant de la via de fet, s’ha d’admetre el recurs contenciós administratiu d’acord amb les regles de la Llei reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa i també la via judicial civil, que inclou, per descomptat, els interdictes de retenir i recobrar a que es refereix l’article 125 Llei d’Expropiació Forçosa, però també altres procediments diferents, com el procés ordinari.

Per tant, la regulació establerta per a la impugnació de la via de fet davant l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu ( article 30 de la LRJCA ), no exclou la tradicional via interdictal, ni altres accions civils que puguin ser procedents.

El que s’afirma és que el recurs a la via civil i, en particular, al procediment de tutela sumària de la possessió s’ha d’entendre com un plus de defensa de l’administrat, no com un argument a favor de la improcedència del recurs contenciós administratiu, ja que entra dins dels altres mitjans legals procedents i, a més, defensar el contrari constituiria una interpretació de les que condueixen a l’absurd, com ho seria que el que un particular que pateix les conseqüències d’una actuació administrativa sense l’observança de les mínimes formalitats legals no pogués utilitzar els mitjans d’impugnació ordinaris del contenciós , mentre que sí que ho pot exercitar el receptor d’actes formalment correctes.

Amb la nova Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa queda ja manifesta la procedència del recurs contenciós administratiu contra la via de fet, encara que, com hem referit, part de la doctrina nega que el sistema articulat per reaccionar contra la via de fet s’entengui com a únic, és a dir, que el control de la via de fet es limiti a l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu. Per contra, ha de seguir mantenint-se la possibilitat alternativa d’acudir als tribunals civils i això basant-se en el fet que durant la pròpia tramitació parlamentària de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa es va substituir en la redacció literal de l’article 30 de la LRJCA l’expressió imperativa ” haurà de” per ” podrà”, encara que el canvi fa referència també al caràcter potestatiu del requeriment previ, que deixa de configurar-se com a requisit sine qua non per passar a dependre de la voluntat de l’interessat.

Així, l’article 30 de la Llei reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa disposa el següent:

” En el cas de via de fet, l’interessat podrà formular requeriment a l’Administració actuant, intimant la seva cessació. Si aquesta intimació no és formulada o no és atesa dins dels deu dies següents a la presentació del requeriment, podrà deduir directament recurs contenciós administratiu “.

Això fa que la doctrina entengui que s’ha de mantenir la compatibilitat de les dues vies, l’administrativa i la civil, perquè atès que el procediment contra actuacions materials constitutives de via de fet no es configura en la LRJCA com un procediment especial, sinó com un procediment general amb algunes especialitats procedimentals, no tant per raó de l’objecte de la pretensió processal, com de l’acció administrativa viciada contra la qual es dirigeix, no hi ha cap obstacle perquè l’exercici d’ambdues accions – contenciosa administrativa i civil – sigui compatible.

Atès que l’actuació material per la via de fet que desenvolupi una administració ( i que atempti, per exemple contra una propietat privada ) continua tenint la qualificació d’acte administratiu, el més aconsellable és emprar l’article 30 de la LRJCA, amb un doble opció :

1a.- O presentar un requeriment adreçat a l’administració que actuï per la via de fet perquè, en el termini de 10 dies, comptats des de l’endemà de la presentació del requeriment, retorni allò que ha desposseït o bé deixi de pertorbar la possessió. Si aquest requeriment es respost de forma negativa o bé no es atès en el referit termini, interposició de demanda contenciosa administrativa en el termini de 10 dies, comptats des de la fi de l’anterior termini de 10 dies ( article 46.3 de la LRJCA ).

2a.– O interposar directament demanda contenciosa administrativa contra l’actuació administrativa de via de fet, en el termini de 20 dies, comptats des de l’inici de l’actuació administrativa ( article 46.3 de la LRJCA ).